FERRAN TORRENT

UN DINAR UN DIA QUALSEVOL

Trànsit – Bromera

286 pàgines

En el moment de fer la crítica del llibre de Ferran Torrent, no m’he vist en cor de fer un resum de la trama sense caure, possiblement, en una sinopsi massa detallada que trepitgés alguna sorpresa. Prefereixo transcriure allò que hi diu a la contrapartida del llibre que, al meu entendre, ho explica força bé. Diu així:

“En una València convulsa, Marc Sendra, un periodista amb un passat turbulent i un futur incert, es veu immers en una investigació que el porta als racons més foscos del poder. Mentre el club de futbol de la ciutat es ven i els solars de Mestalla es converteixen en la gran operació urbanística, Sendra s’endinsa en una trama de corrupció, blanqueig i delictes que connecta el món financer amb els baixos fons. Entre contactes perillosos, vells coneguts i un sistema que vol silenciar-lo, haurà de decidir fins on està disposat a arribar per a descobrir la veritat.

Una de les novel·les més emblemàtiques de Ferran Torrent amb el carismàtic Marc Sendra.”

No obstant, no està de més explicar el que he anat trobant a internet. Ve a ser això que ara comento:

“Un dinar un dia qualsevol”, del 2015, és una de les novel·les més punyents de Ferran Torrent, on l’autor actua com el cronista definitiu de l’anomenat “Segon Sistema” valencià. Mitjançant una trama criminal hiperrealista, mordaç i profundament lligada a la corrupció urbanística i al món del futbol, Torrent despulla la València post-crisi amb el seu estil àgil i cínic característic.

Com ja he dit, la novel·la està protagonitzada per Marc Sendra, un periodista veterà de 56 anys forçat a reconvertir-se en freelance després de ser acomiadat del seu diari. El que comença com una investigació aparentment mundana sobre l’especulació dels terrenys del vell estadi de Mestalla (el València CF) es creua de cop amb una trama molt més tèrbola: la troballa del cadàver d’un jove magrebí en un abocador d’escombraries. A partir d’aquí, l’argument avança a ritme de thriller, destapant concessions fraudulentes, blanqueig de capitals i una xarxa d’interessos que connecta les altes esferes polítiques i financeres amb la delinqüència dels baixos fons.

El gran encert del llibre és la fauna humana que l’habita, un autèntic ecosistema on les fronteres entre la legalitat i la il·legalitat estan completament difuminades.Torrent utilitza un llenguatge col·loquial precís, ple de girs populars valencians que aporten una enorme proximitat als diàlegs.

D’altra banda, la gastronomia no és un simple decorat; els dinars i les tertúlies actuen com a espais de negociació, confidències i oasi de confort enmig de la podridura general. La ciutat de València es converteix en un personatge més, descrita amb una nostàlgia crítica que farà gaudir especialment aquells que coneixen la seva geografia urbana.

Mostra la corrupció no com un fet aïllat, sinó com un autèntic modus vivendi institucionalitzat. Les interaccions entre els personatges tenen una fluïdesa i un humor àcid brillants. Una reflexió molt necessària i punyent sobre la precarietat i la pèrdua d’independència dels mitjans. No obstant L’acumulació de fils argumentals (futbol, escombraries, política) pot aclaparar en algun tram. Per als lectors habituals de Torrent, l’estructura pot resultar una mica repetitiva respecte a obres anteriors. El final es lliga de manera molt ràpida en l’últim terç del llibre.

Si bé potser no supera obres mestres absolutes de l’autor com Gràcies per la propina o Societat limitada, “Un dinar un dia qualsevol” és un llibre imprescindible de la literatura catalana contemporània. És un còctel perfecte de novel·la negra clàssica i crònica periodística camuflada. Un retrat hiperrealista i dolorosament divertit d’una societat extenuada pels abusos de poder, que es llegeix d’una sola tirada.

Com als anteriors llibres de l’autor, el personatges secundaris “Llargo”, el “Messié” o el “Mític Regino” són el motor autèntic de la novel·la. Formen part del que el mateix Ferran Torrent anomena el “Segon Sistema”: una xarxa informal que es mou en els limbs de la legalitat, però que té els seus propis codis d’honor i una eficàcia que ja voldria la policia oficial. I és per això que us comento els trets definitoris de cadascún d’ells.

El Llargo és un dels col·laboradors més estretament lligats al periodista Marc Sendra i actua com un pont perfecte entre el carrer i la investigació. Un clàssic de l’univers torrentià. És un personatge de barri, espavilat, que coneix tothom i que sap moure’s per la València subterrània sense deixar rastre. Actua com els ulls i les orelles de Sendra al carrer. Allà on un periodista no pot preguntar per no aixecar sospites, el Llargo s’hi passeja i aconsegueix la informació de primera mà a canvi de favors o de complicitat. Representa la lleialtat i la solidaritat de les classes populars davant d’un sistema corrupte que les ignora. Malgrat moure’s en la picaresca, té molts més principis ètics que els polítics i empresaris que surten als diaris.

El Messié Un personatge fascinant que aporta un toc de sofisticació criminal i humor negre a la trama. És un delinqüent de coll blanc, refinat, elegant i amb una intel·ligència financera superior. El seu sobrenom ja denota aquesta aura de respectabilitat i distanciament de la delinqüència comuna i violenta. És la clau per desentrellar la part econòmica de la trama (el blanqueig de capitals, les comissions i el desviament de fons dels terrenys de Mestalla i les escombraries). Ell sap com funcionen les clavegueres de l’alta finança perquè juga a un joc similar, però des de l’altre costat de la llei. Torrent el fa servir per ironitzar sobre el sistema bancari i legal. El Messié demostra que la diferència entre un banquer corrupte i un estafador professional és, simplement, un despatx oficial i el vistiplau del govern.

El Mític Regino tot i que és un vell conegut per als lectors fidels de Ferran Torrent (apareix en obres anteriors com La mirada del tafur o L’any de l’embut), en aquesta etapa de la seva vida és tota una institució. És el gran patriarca del submon valencià, un supervivent de l’època daurada del joc clandestí i el contraban de postguerra. Un home que ho ha vist tot, ho sap tot i té contactes a tot arreu. Actua com una mena d’Oracle de Delfos per a Marc Sendra. El Regino ja no s’embruta les mans al carrer; ell dona consells, valida teories i, sobretot, connecta punts que semblen impossibles de lligar gràcies a la seva memòria històrica de la corrupció de la ciutat. És el símbol de la continuïtat. Amb ell, Torrent ens diu que la corrupció actual de València no ha sortit del no-res, sinó que és l’evolució directa de les velles xarxes de favoritisme i estraperlo del passat, adaptades als temps del capitalisme salvatge i el futbol.

Aleix Font, 22 de juliol de 2026